Doncs primer un poema català d'en Àngel Guimerà: L’ANY MIL
Era en lo temps en què les neus primeres
les grogues faldes dels turons baixaven;
i en amples colles, voleiant lleugeres,
les aus sens pàtria sobre el mar passaven.
Monjos i frares en tropell seguien
los burgs tranquils, barbotejant absoltes,
i els nins porucs los veien que es perdien
dels alts castells per les negrenques voltes.
Jorns i més jorns que en núvols es desfeia
l’encens més pur en los sagrats retaules;
i als vells abats tota la nit se`ls veia
dels salms eterns escorcollant paraules.
Los senys brandaven ab la veu plorosa;
l’or dels magnats los monestirs omplia;
i el trist vassall vora la llar fumosa
los jorns comptats ab un carbó escrivia.
De dalt del mur la forca abandonada
ja els corbs no veia entre la nit obscura,
i al peu mateix de la ciutat murada
l’isard baixava en cerca de pastura.
La trista verge en lo casal reclosa
ja no es delia per sentir la queixa
del patge hermós, lo de la veu melosa,
que amor glossava vora l’alta reixa.
Llançant les armes, dels castells baixaven
les gents a sou, sobre els camins perdudes,
i als camps pairals indiferents trobaven
ja els fruits ressecs i les agrams crescudes.
Roba de sac los cavallers vestien;
jeia la pols en els trofeus de guerra;
i el vi de mel i l’hipocràs dormien
al fons ventrut de la pesanta gerra.
Ciutats i viles solituds semblaven;
les eines queien de les mans dels homes,
i en va els jueus en sos porxats mostraven
joiells i erminis i brocats i plomes.
A port, les naus dintre de llacs fangosos
los jorns passaven sens canviants esteles,
sentint los corcs que furguen perfidiosos,
veient les aus filagarsar ses veles.
Los folls burgesos que el girant de lluna
sens pa i sens llenya ben a prop miraven,
per coure al fi la miserable engruna
les eines totes en la llar cremaven.
I el jorn vingué que els esperits aterra:
voltat paorós de boires ennegrides,
l’astre de foc passà sobre la terra
deixant pertot les gents esporuguides.
Tocà a Occident, i al cim de les muntanyes,
guaitant pels troncs espesseïts dels roures,
semblava un ull, caigudes les pestanyes,
d’esguard boirós que eternament va a cloure’s.
Després les ombres los espais vestiren,
i eixams d’estels entre els vapors brillaven;
palaus i masos i castells s’obriren
traient els homes que astorats ploraven.
A munts se’ls veia pels carrers dels pobles
ab rostre sec, esblanqueïts com marbres;
pertot confosos los vassalls i els nobles,
portant, de vius, la roba dels cadavres.
Damunt sos caps ab braços amorosos
als nins volguts les mares aixecaven;
d’enllà els malalts cridaven anguniosos,
i al coll dels fills los jais se repenjaven!...
Les turbes totes, caminant incertes,
caient i alçant-se, als temples s’empenyien!...
Ni un llum va encendre’s en les llars desertes,
i els vents xiulaven i els portals batien.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
L’hora és al fi. Les trompes del judici
tres voltes ara sonaran pels homes;
los frares en la creu del sacrifici
lo Just aixequen emboirat d’aromes.
Repòs glaçat. Ab los mantells cobreixen
les gents sa vista que la llum refusa;
i senten tots los polsos que els glateixen
com dos martells batent sobre l’enclusa.
Les llums rogenques dels cirials tremolen,
i en l’arc cintrat, ab clamoreigs salvatges,
les negres aus aletejant revolen
topant pels vidres enriquits d’imatges.
De sobte, a l’una, esperançant la vida,
la gent s’adreça com la mar revolta:
i corre i’s para, i torna a córrer, i crida,
i calla aprés, i tremolant escolta...
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
L’hora ha passat. Tan sols ratxa lleugera
torba el misteri de la nit callada;
pau en lo món i en la celest esfera;
ja és l’any novell, ja ve la matinada.
L’espai blaveja; los estels se fonen;
mansa la boira en Occident s’ajunta;
als galls que canten altres galls responen;
l’Orient és or; és foc; ja el sol despunta!
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Humanitat, entorna’t a la vida;
tu has vist només fantasmes del desvari;
carrega’t ab la creu, avergonyida,
que és lluny, ben lluny, la cima del Calvari.
Migrat plançó d’alzina que verdeja,
trau de la pols tes soques jovençanes:
com tems avui que el destraler te veja,
quan res no saps de llamps ni tramuntanes!
Si un jorn t’alçares contra Déu traidora,
prou la ignorància és càstig de ta pena;
Déu no ha manat al pecador que mora;
Déu vol que visca, que vivint s’esmena.
Lluny de ton cor l’esdevenir que aterra,que amor és sols la veritat divina,i escala de Jacob sobre la terralos segles són. Humanitat: camina.Llarguet ee vinga adeu.
